LA NIT DE SANT JOAN
La nit de Sant Joan a Catalunya té reminiscències de culte solar i és, probablement, la més extravertida de totes les celebracions paganes de l’any, solars o lunars. Coincideix amb el solstici d’estiu i és el moment de màxima exposició solar. El culte solar precisament celebra la màxima força de l’astre que il•lumina i dóna vida al nostre món. En aquest moment, l’elevació del sol, que va néixer amb el solstici d’hivern, és màxima.

Si el solstici d’hivern havia estat el moment en què tota la vida s’apagava, quan el regne vegetal retorna la saba a les arrels per passar l’hivern, quan el dia és més curt i quan tot reposa, ara, al solstici d’estiu, tot el món vegetal es troba en el moment de màxima expansió, el dia és més llarg i tot es prepara per créixer, madurar i donar fruit. Si, era la benaurança d’aquest fruit el que feia que els ritus pagans celebréssin el favor del sol.

A la nostra terra encara queden molts signes d’aquest culte solar – per molt que la tradició cristiana de Roma l’ha tractat d’ocultar rere noves celebracions tretes de la màniga – com per exemple, el costum de la matinada del dia del solstici d’anar a recollir la flor de la carlina, tan semblant en la forma i color al propi sol (en basc la carlina es diu “flor de sol”).

Hi ha, també, un culte lunar sobreposat que ens ve d’herència dels nostres orígens celtes i germànics, i que tenia la seva màxima expressió quan la lluna plena coincidia amb el solstici d’estiu (com passa aquest any). Segons aquesta teoria els focs de la nit del solstici d’estiu que es fan a Catalunya tindrien un origen en un ritu lunar (l’església de Roma ha mogut la nit de les fogueres cap a la celebració de Sant Joan, que res té a veure amb el foc o amb la nit, ja que el Baptista està més aviat relacionat amb l’aigua).

Les celebracions paganes estaven estructurades al llarg de la Roda de l’Any, en la que se simbolitzaven els solsticis i els equinoccis, l’entrada de la primavera, de l’estiu, de la tardor i de l’hivern, així com totes les llunes plenes i les llunes noves, definint, d’aquesta manera, una llista anual de dies “fasts” (o de festa) i dies de no-fasts (o de no festa, o “nefasts”). Sabem que el nostre calendari anual es repartia d’aquesta manera, perquè els romans i els musulmans del Nord d’Àfrica catalogaren aquestes festivitats.

La festivitat del solstici té la seva màxima representació en les fogueres que s’encenen aquesta nit i, en general, durant tota la setmana posterior. L’àrea geogràfica de les fogueres inclou totes les terres catalanes, des del Rosselló fins les Corberes, passant pel Pirineu i les terres de la franja.

Els costums populars relacionats amb les fogueres són diversos i s’han anat adaptant amb el temps, però podem citar la pràctica de saltar els encenalls, cantar cançons mentre es fa rotllana al voltant del foc i també el costum de posar, al capdamunt de la foguera, un ninot de palla com a “purgant” de tot allò dolent que hem fet al llarg de l’any i de totes aquelles coses que volem reformar, millorar o esmenar. D’aquí també el costum d’aprofitar el solstici d’estiu per recapitular tot el que hem fet al llarg de l’any per simbòlicament cremar-ho a la foguera.

La tradició màgica també ens diu que, en aquestes dates i durant aquesta celebració en particular, els conjurs tenen més efecte. Així, al llarg d ela geografia catalana tenim un munt d’exemples de conjurs i dites per a aquest dia, totes elles normalment relacionades amb la climatologia (fer ploure, fer calor, que no faci vent, que no geli per tal data...), amb el conreu (bones collites) o amb esdeveniments socials (trobar marit o muller, infantar, curar malalties...).

Hi ha també diverses pràctiques i creences relacionades amb aquesta data i amb el “poder potencial de la natura”. Així, s’atribueix, a les plantes medicinals collides en aquesta data molt més potencial curador, especialment si són recollides de matinada, amb el primer sol (tot i que algunes altres plantes cal recollir-les al migdia, com el pericó, el cascall i, en general, tota planta solar).

Les aigües prenen també, en aquesta data, virtuts guaridores que no tenen la resta de l’any. Així, en determinats pobles és costum banyar-se a tal riu o a tal font, en tal estany o a l’altre.

Es diu també que el post central de la foguera, així com les cendres, tenen especials virtuts per al conreu i per a un bon embaràs, i així eren recollides i escampades pel camp o per casa. Aquest pal central te molt a veure amb “l’arbre de maig” o celebració d’origen celta que encara és viva a molts indrets d’Europa, i que simbolitzava la primavera (una primavera que s’acabava amb el solstici i l’arribada de l’estiu). Aquest pal central de la foguera a molts llocs, com a terres occitanes, encara es diu “maig”.

Veiem, doncs, que acompanyant la festivitat del solstici, o dia faust, dia de festa, es feien una sèrie d’activitats profilàctiques relacionades amb els elements (el foc, l’aigua, la climatologia...) i que totes elles tenien un caire purificador i de re-ligió (re-ligare) amb el sagrat. Aquesta necessitat de purificació anual que es repetia cada any quan el foc dalt del cel (el sol) era més fort queda simbolitzat també pel costum a molts pobles de Catalunya i del Rosselló de cremar els ossos de bèsties mortes al llarg de l’any i restes de menjar i immundícies en aquestes fogueres. Aquest costum poc a poc es va anar canviant cap a cremar “coses velles”, com ara mobles.

Les fogueres del solstici tenen un marcat caràcter col•lectiu que es manifesta en la recapta de materials de qualsevol mena que puguin ser cremats. És una recapta en la que col•labora tothom (totes les cases i famílies que celebren conjuntament l’acte de purificació i protecció).
A la virtut purificadora del foc caldria afegir la virtut protectora. Així, era costum que, per Sant Joan, s’encenguessin quatre focs, un a cada punt cardinal, per protegir les cases i els pobles de tota inseguretat, com ara lladres, tempestes, llamps, encanteris... tots els costums i pràctiques d’aquesta nit són magico-medicinals i tenen l’objecte de preservar.

Atenent a les virtuts de l’aigua durant aquests dies val a dir que al llarg de Catalunya hi ha tot un seguit de pràctiques relacionades amb els rius, les fonts, els estanys i, sobretot, amb la rosada d’aquest dia. Totes aquestes pràctiques magico-medicinals tenen també un objectiu de profilaxi i de protecció. Precisament aquest culte a l’aigua és el motiu pel que l’església va fer caure en aquesta data la celebració de Sant Joan Baptista.

Les pràctiques relacionades amb aquesta data inclouen immersions, aspersions, recollida d’aigua de la font aquest dia (que llavors té virtuts medicinals), etcètera.

Les aigües de la nit de Sant Joan, especialment al punt de les dotze d ela nit, tenen virtuts que guareixen tot mal, ja siguin aigües estancades, corrents, grans o menudes. Especialment han estat usades per a malalties de la pell i dels ulls, per embellir i també per a problemes “d’esperit” (o emocionals). L’aigua recollida aquesta nit també te virtuts endevinadores, i era molt utilitzada per a trobar marit o muller (ordalies), endevinar el futur i aconsellar.

En l’entorn agrari, aquestes dates eren les millors per efectuar rituals de fecundació animal i de fecundació de la terra, assegurant collites (la conjunció correcta del foc del sol i de l’aigua curadora). A tal efecte, les pràctiques incloïen el recitat de cançons acompanyades del tambor i d’instruments de vent com ara flautes (una pràctica que trobem també en l’art de la bruixa). Per exemple, era usual a molts pobles que aquesta nit els xiquets anessin pel carrer amb xiulets, flautes i tambors, per atreure la pluja i espantar el vent. A molts pobles es feia una figureta que simbolitzava un home (en “Joanet de l’aigua”) i que es cremava a la foguera amb l’objecte ritual de conjurar el mite fecundador de la pluja. També segons la mitologia, aquesta nit les filles d’Herodes volen pel cel tocant flautes, gralles i tambors.

Record d’aquest estrèpit de tambors i flautes en són els actuals petards i petards xiuladors.

Pel que fa a la rosada del matí, hi havia el costum de “prendre el ros” o posar-se despullat de matinada per a que la rosada guarís de tot mal del cos o de l’esperit. A continuació, era costum dedicar el mateix matí del solstici a recollir plantes medicinals, que aquell dia tenen especial vigor. És tanta la virtut de les plantes aquest dia, que es deia que n’hi havia prou d’ensumar-les per guarir-se immediatament. Entre les plantes màgiques d’aquesta nit hi ha la carlina, el plantatge, la menta, la cua de cavall, la falguera (o planta de la bona sort), la branca d’ametller, la branca de llorer i la branca de roure i, molt especialment, la berbena. D’aquí precisament, de la recollida de la berbena, en ve el nom actual de la celebració d’aquest dia, o “Berbena de Sant Joan”. Un ramillet d’aquestes plantes recollides en aquesta data era guardat tot l’any i acostumava a posar-se al llindar de la porta d’entrada de les cases. I en zones pirinenques, a més, és el dia adequat per preparar la ratafia, o licor d’herbes.

Les tradicions magiques i paganes, el culte solar i lunar, són encara ben vives a la nostra terra, tot i que moltes d’aquestes tradicions han estat deformades voluntàriament, canviades de sentit o manipulades. Cada poble i cada contrada tenia - i te encara - les seves cançons, els seus costums propis i els seus rierols i fonts encantades on anar a celebrar el solstici, i totes aquestes celebracions tenen un mateix sentit i objectius, una representació col•lectiva i un sentit d’unitat i de comunió amb la natura. És, aquesta terra nostra, ben diversa i rica.

El Fia-Faia Una festa Solsticial d'Hivern



La festa consisteix en la crema d'unes torxes, anomenades FAIES, el capvespre de la vigília de Nadal a partir del tradicional "Toc d'Oració".

La crema s'acompanya amb cants molt breus:

"Fia-faia, que nostro Senyor ha nascut a la paia",

i d'un fons musical en el que destaquen les campanes de les esglésies. Quan les torxes queden ben curtes, es fa una foguera amb les restes, sobre la qual solen saltar els joves i al seu voltant es forma una rotllana de ball i de joc. La festa de Bagà té un caire espectacular amb gairebé dues-centes torxes a la plaça porxada. A Sant Julià de Cerdanyola és més íntima, ambient molt adequat per les festes Nadalenques.



Abans d'iniciar-se la crema general, s'encén una foguera a la montanya, al lloc on es pon el sol, diferent a Bagà i a Sant Julià de Cerdanyola, i des d'allà el foc és transportat a cada població per un grup de fallaires en una vistosa davallada nocturna. Els portadors en arribar a cada població reparteixen el foc a la resta de fallaires.

Les falles poden tenir una llargada superior als dos metres.

Es tracta d'una festa d'arrels precristianes que correspondria a la celebració del solstici d'hivern i la
Fia-Faia vindria a ser una pregaria ritual per aturar l'escurçament dels dies.



Cada any, quan arriba la nit més llarga de l'any, els fallaires de Bagà i de Sant Julià de Cerdanyola, aturen novament l'avenç de la foscor.

La Fia-Faia torna a aconseguir que la durada del sol al firmament creixi de nou, de dia en dia.